Últimament s'escolta sovint que l’Estat del
Benestar està en perill però, sabem què és l’Estat del Benestar? Sabem si només
n’hi ha un tipus o n’hi ha més d’un?
Segons Elena Idoate i Valeria Molina en el seu
treball “L’estat
del benestar. Una aproximació conceptual i estadística”, l’estat del benestar a Espanya i Catalunya s’identifica amb el model
propi dels països del centre i del sud d’Europa, que, a grans trets, es
caracteritza per una sèrie de prestacions socials fortament vinculades al
treball, com les pensions i l’atur, que coexisteixen amb un conjunt de serveis,
finançats mitjançant impostos generals, entre els quals convé destacar els
destinats a l’assistència sanitària i l’educació.
Però, a tots els països és igual? Hi ha més d’un tipus d’estat del
benestar? Sí. Hi ha diferents models, models amb diferències substancials, que
en realitat són opcions de polítiques públiques amb tendències més liberals,
conservadores, socialdemòcrates o institucionals (Esping-Andersen, 1993).
Seguint els criteris d'autors com Titmuss (1981), Esping-Andersen (1993)
i Ferrera (1998) i sintetitzant les diferents classificacions realitzades per
aquests, podem diferenciar quatre models d'Estat del Benestar:
- Model liberal o anglosaxó.
- Model socialdemòcrata o nòrdic.
- Model conservador o continental.
- Model mediterrani.
Quines diferències hi ha entre aquests models?
El primer model,
l’anglosaxó (Irlanda i Gran Bretanya) creu que la millor solució per
ensortir-se de la pobresa és l’ocupació i la gran majoria de les polítiques
públiques van en aquest sentit, sent els subsidis, dirigits sobretot a persones
amb edat de treballar i no tant a jubilats com en altres models. Confia en els
mecanismes del mercat per obtenir recursos i per proveir de prestacions i
serveis.
El model nòrdic (Dinamarca, Noruega, Islàndia, Holanda ...)
és el model que té un nivell més alt de protecció social
i un percentatge elevat de les polítiques econòmiques del país van dirigides a
la ràpida inserció laboral dels aturats. En aquest model l’estat assumeix la
responsabilitat d’aconseguir la plena ocupació i la de garantir el manteniment
dels ingressos, així com moltes funcions que anteriorment assumia la família.
El model continental o conservador (Àustria, França, Alemanya ...) està
basat en el principi de “seguretat”. La major proporció de les despeses
efectuades van destinades a les pensions, i les polítiques actives passen a tenir un paper secundari. L’estat juga un paper subsidiari respecte a d’altres
institucions (sindicats, esglésies, ass. professionals) i la família té un
paper molt important.
Finalment, el model mediterrani (Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal) és
un model caracteritzat per les seves polítiques passives; la gran majoria de
les despeses van destinades a cobrir pensions. Ara bé, en referència al mercat de treball és l’únic model que
destina una gran part dels seus esforços a elaborar determinades mesures de
protecció del treball; tot i que també existeix una gran distinció entre el
sector contributiu (prestacions i serveis de “més nivell”) i el no contributiu
(ciutadans en situació precària i de tipus submergit).
En quant al model espanyol, pensem que venim d’un model welfarista (1) i anem cap a un wolkfarista i això, és definitori. Dit d’altra manera, i tal i
com podem llegir en el treball de Gorka Moreno de la Universitat del País Valencia,
“La reformulación del
Estado del bienestar: el workfare,
las políticas activas de empleo y las rentas mínimas” d'un model basat
en els drets de ciutadania (welfare) es passa a un altre (workfare) en el qual,
al costat dels drets, apareixen estretament lligades certes obligacions, com
per exemple el fet de tenir una ocupació.
Utilitzant l’esquema que publica
al seu blog (http://estatdelbenestar.blogspot.com.es/) el sr. Javier Lara, podem desglossar l’estat del benestar a Espanya de
la següent manera:
D’altra banda, també hem de tenir present que en els últims temps, el
paper regulador de l’Estat tendeix a disminuir, deixant “espai lliure” a
reformes pactades entre agents socials, col·lectius empresarials, etc., com
així es desprèn de les últimes reformes laborals. Tot i així, les polítiques
socials (sigui el govern del color que sigui), enteses com aquelles polítiques
que tenen com a finalitat la reducció de les desigualtats i la redistribució
dels recursos, serveis i oportunitats entre la ciutadania són imprescindibles.
Pensem que, tal i com diu Thomas Piketty en el seu llibre “L’economia de les
desigualtats”: “la desigualtat real dels
ingressos del treball va augmentar en tots els països occidentals des dels anys
70”.
Una vegada resumit els quatre models, podrem comparar els trets
diferencials de tots ells, però això serà matèria d’un altre article.
(1) “La noció actual d'estat del benestar correspon al terme anglès welfare state (del qual és traducció literal) i respon al fet que
les seves funcions es deixen de limitar a la seguretat i la defensa de la
propietat privada i s'amplien a l'oferta d'infraestructures i a l'oferta d'uns
serveis públics que inclouen els serveis socials a la recerca del benestar dels
seus ciutadans”.