dilluns, 7 de novembre del 2016

BAIXOS SALARIS i les seves CONSEQÜÈNCIES


No fa gaire va arribar a les meves mans un article de José María Arranz, María Ángeles Davia y Carlos Garcia-Serrano a la revista Ekonomiaz on es presenta evidència internacional sobre desigualtat salarial i el treball de baixos salaris:



Aquest article em va fer reflexionar sobre la realitat dels baixos salaris i les seves conseqüències.


D’entrada, i tal i com podem llegir a l’article, hem de tenir clar que els baixos salaris es poden considerar una de les principals dimensions de la segmentació del mercat de treball. A part d’una baixa remuneració, podem trobar, per exemple:


·         més temporalitat,

·         major incidència del treball a temps parcial,

·         ocupacions de baixa qualificació,

·         branques productives molt sensibles a les oscil·lacions del cicle econòmic,

·         etc.


Per la mateixa raó, el treball de baixos salaris és un indicador de desigualtat social, tenint en compte que els salaris són la principal font de renda en les llars.


La incidència de l'ocupació de baixos salaris en la Unió Europea és molt variada, podem anar des d’una incidència mínima a països com Suècia o Finlàndia a una incidència màxima a països de l'Est, seguits de Regne Unit i Irlanda i fins i tot alguns centre-europeus (Alemanya, Països Baixos).

D’altra banda, les taxes d’ocupació de baixos salaris són similars a tota la Unió Europea (entorn del 15% de la població assalariada, amb dades del 2010). Ara bé, cal tenir present el mètode de càlcul, ja que, per exemple l'omissió de les empreses de menys de 10 treballadors a Espanya és molt significatiu, ja que un tant per cent elevadíssim d’empreses espanyoles són PIMES, inclòs podríem dir que microempreses, i per tant, amb menys de 10 treballadors.


El risc d'ocupació de baixos salaris difereix entre grups soci-demogràfics i característiques dels llocs.


Tal i com podem llegir en l’article, “malgrat les diferències internacionals en la incidència de l'ocupació de baixos salaris, el perfil del treballador de baixos salaris presenta grans similituds als països  desenvolupats (Llegeix i Sobeck, 2012): l'ocupació de baixos salaris afecta especialment a les dones, els joves, els treballadors amb un baix nivell educatiu i els immigrants o membres de minories ètniques”.


Els salaris baixos estan directament relacionats amb la pobresa degut a la seva relació com a principal font de la renda de les llars. Si els treballadors/consumidors reben salaris cada vegada més baixos, arriba un punt en què el seu poder adquisitiu es veu tan afectat que el seu consum es redueix significativament i l’economia pot entrar en un cercle viciós de baixades salarials, baixades de la demanda de bens i serveis, baixades de preus (deflació), reducció de la inversió i més baixades de la demanda de bens i serveis que per la seva part generen reduccions en la demanda de treball i perjudiquen el mercat de treball.


Per altra banda, per a explicar l’evolució recent de la pobresa laboral, s’ha de tenir present la desigual distribució de la riquesa i de la renda, tant en sentit “vertical” (rendes del treball i rendes del capital) com en sentit “horitzontal” (distribució de recursos entre la població).


En els últims anys els salaris han baixat de manera exponencial, això sense tenir present l’augment de l’atur (sobretot arrel de la crisi). Això significa que existeixen un innombrable numero de llars on cap adult treballa o el que ho fa, rep un baix salari.

En un mercat tant segmentat com l’espanyol, la baixa remuneració i el caràcter temporal de molts llocs de treball fan que la pobresa laboral sigui una realitat cada cop major.

Per reflexionar?



diumenge, 17 de gener del 2016

MODELS d'ESTAT del BENESTAR

Últimament s'escolta sovint que l’Estat del Benestar està en perill però, sabem què és l’Estat del Benestar? Sabem si només n’hi ha un tipus o n’hi ha més d’un?
 
Segons Elena Idoate i Valeria Molina en el seu treball “L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística”, l’estat del benestar a Espanya i Catalunya s’identifica amb el model propi dels països del centre i del sud d’Europa, que, a grans trets, es caracteritza per una sèrie de prestacions socials fortament vinculades al treball, com les pensions i l’atur, que coexisteixen amb un conjunt de serveis, finançats mitjançant impostos generals, entre els quals convé destacar els destinats a l’assistència sanitària i l’educació.
 
Però, a tots els països és igual? Hi ha més d’un tipus d’estat del benestar? Sí. Hi ha diferents models, models amb diferències substancials, que en realitat són opcions de polítiques públiques amb tendències més liberals, conservadores, socialdemòcrates o institucionals (Esping-Andersen, 1993).
 
Seguint els criteris d'autors com Titmuss (1981), Esping-Andersen (1993) i Ferrera (1998) i sintetitzant les diferents classificacions realitzades per aquests, podem diferenciar quatre models d'Estat del Benestar: 
 
  • Model liberal o anglosaxó.
  • Model socialdemòcrata o nòrdic.
  • Model conservador o continental.
  • Model mediterrani.
 
Quines diferències hi ha entre aquests models?
 
El primer model, l’anglosaxó (Irlanda i Gran Bretanya) creu que la millor solució per ensortir-se de la pobresa és l’ocupació i la gran majoria de les polítiques públiques van en aquest sentit, sent els subsidis, dirigits sobretot a persones amb edat de treballar i no tant a jubilats com en altres models. Confia en els mecanismes del mercat per obtenir recursos i per proveir de prestacions i serveis.
 
El model nòrdic (Dinamarca, Noruega, Islàndia, Holanda ...) és el model que té un nivell més alt de protecció social i un percentatge elevat de les polítiques econòmiques del país van dirigides a la ràpida inserció laboral dels aturats. En aquest model l’estat assumeix la responsabilitat d’aconseguir la plena ocupació i la de garantir el manteniment dels ingressos, així com moltes funcions que anteriorment assumia la família.
 
El model continental o conservador (Àustria, França, Alemanya ...) està basat en el principi de “seguretat”. La major proporció de les despeses efectuades van destinades a les pensions, i les polítiques actives passen a tenir un paper secundari. L’estat juga un paper subsidiari respecte a d’altres institucions (sindicats, esglésies, ass. professionals) i la família té un paper molt important.
 
Finalment, el model mediterrani (Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal) és un model caracteritzat per les seves polítiques passives; la gran majoria de les despeses van destinades a cobrir pensions. Ara bé, en referència al mercat de treball és l’únic model que destina una gran part dels seus esforços a elaborar determinades mesures de protecció del treball; tot i que també existeix una gran distinció entre el sector contributiu (prestacions i serveis de “més nivell”) i el no contributiu (ciutadans en situació precària i de tipus submergit).
 
En quant al model espanyol, pensem que venim d’un model welfarista (1) i anem cap a un wolkfarista i això, és definitori. Dit d’altra manera, i tal i com podem llegir en el treball de Gorka Moreno de la Universitat del País Valencia, La reformulación del Estado del bienestar: el workfare, las políticas activas de empleo y las rentas mínimas” d'un model basat en els drets de ciutadania (welfare) es passa a un altre (workfare) en el qual, al costat dels drets, apareixen estretament lligades certes obligacions, com per exemple el fet de tenir una ocupació.
 
Utilitzant l’esquema que publica al seu blog (http://estatdelbenestar.blogspot.com.es/) el sr. Javier Lara, podem desglossar l’estat del benestar a Espanya de la següent manera:
 
 
D’altra banda, també hem de tenir present que en els últims temps, el paper regulador de l’Estat tendeix a disminuir, deixant “espai lliure” a reformes pactades entre agents socials, col·lectius empresarials, etc., com així es desprèn de les últimes reformes laborals. Tot i així, les polítiques socials (sigui el govern del color que sigui), enteses com aquelles polítiques que tenen com a finalitat la reducció de les desigualtats i la redistribució dels recursos, serveis i oportunitats entre la ciutadania són imprescindibles. Pensem que, tal i com diu Thomas Piketty en el seu llibre “L’economia de les desigualtats”: “la desigualtat real dels ingressos del treball va augmentar en tots els països occidentals des dels anys 70”.
Una vegada resumit els quatre models, podrem comparar els trets diferencials de tots ells, però això serà matèria d’un altre article.



(1) “La noció actual d'estat del benestar correspon al terme anglès welfare state (del qual és traducció literal) i respon al fet que les seves funcions es deixen de limitar a la seguretat i la defensa de la propietat privada i s'amplien a l'oferta d'infraestructures i a l'oferta d'uns serveis públics que inclouen els serveis socials a la recerca del benestar dels seus ciutadans”.