Últimament, torno ha llegir i escoltar, en diferents medis de comunicació, que s’està debatent el tema de la flexicurity, però què és la flexicurity?
La flexicurity, també anomenada “model danès”, és un mecanisme pel qual les empreses i/o organitzacions aconsegueixen adaptar-se a l'entorn, a les circumstàncies econòmiques, productives i organitzatives pròpies i del mercat amb una certa estabilitat per als treballadors. És la possibilitat de combinar seguretat i flexibilitat, on la protecció i la seguretat està entesa com la protecció dels treballadors i no dels llocs de treball.
Així, aquest concepte representa una combinació especial de tres factors: mà d'obra flexible, àmplia xarxa de seguretat social i una important política activa del mercat de treball. La mà d'obra és flexible perquè pot ser contractada i acomiadada fàcilment per l'empresa, ja que aquests moviments no suposen uns costos rellevants per a l'empresa. D'aquesta manera les empreses poden adaptar les seves plantilles fàcilment. No obstant això, aquest punt es compensa amb una àmplia cobertura de la xarxa social i amb unes assegurances per atur que garanteixen una compensació econòmica prou elevada en cas d'acomiadament que garanteix unes condicions de vida acceptables per als aturats. Per controlar les possibles irregularitats, l'estat ha de realitzar un important esforç en la promoció de les polítiques actives que afavoreixin la recol·locació i el seguiment dels aturats.
La flexicurity representa reptes tant per a empresaris com per a treballadors. Les organitzacions patronals trobarien en aquest sistema una resposta a les seves demandes de major flexibilitat d'entrada i sortida del mercat de treball (facilitats per a la contractació i l'acomiadament). No obstant això, aquest aspecte representaria que els sindicats hagin de acceptar un sistema de relacions laborals on hi hagués una menor seguretat i estabilitat dels treballadors en el seu lloc de treball.
Tant empresaris com sindicats tenen molt clar l’afirmació del Fintan Farrell (director de EAPN) sobre la flexicurity: “no se puede conseguir una seguridad real sin que se produzca un progreso en los estándares sociales en los que queden incluidos unos ingresos mínimos adecuados independientes del tipo de empleo que se tenga.”
De fet, la “flexiseguretat” vol impulsar la qualitat del treball, crear “bon treball” i no limitar-se a crear més treball. Tot això es pot resumir en:
1) Condicions laborals que fomentin l’aprenentatge.
2) Possibilitats de formació continua.
3) Ingressos justos que al menys garanteixin el mínim existencial.
4) Participació i cogestió.
5) Creació i garanties de protecció laboral i sanitària.
Però, mantenir aquestes polítiques (polítiques passives i actives d'ocupació) només és possible quan l'estat disposa d'una important font d'ingressos que, habitualment, es basa en la recaptació d'impostos. Previsiblement, això implicaria un augment de la càrrega impositiva a les empreses i, sobretot, a les que recorren amb major intensitat a l'acomiadament. Això suposaria un punt de conflicte amb les organitzacions empresarials que podrien no estar interessades en un increment de la quantia dels seus impostos.
Podem trobar més informació sobre la flexiseguretat i els seus defensors a diferents pàgines web, com per exemple:
_____________________________________________________________________________________
http://www.uoc.edu
http://www.clubfinancierovigo.com/
http://www.upf.edu/es/
