M’han passat un article
del diari ABC publicat a l’octubre del 2010 (http://www.abc.es/20101013/economia/espana-parados-201010130211.html) basat en
l'article “Atur i ocupació temporal durant la crisi: una comparació entre
França i Espanya” realitzat per Samuel Bentolila, Juan José Dolado, Pierre
Cahuc i Thomas Li Barbanchon.
L'article es basa en un estudi realitzat per
quatre experts en matèria laboral que implementen el model dels tres premis
Nobel 2010, Peter Diamond, Dale T. Mortensen i Christopher Pissarides a Espanya
i França.
Els resultats d'aquest estudi apunten al fet que
ambdós països malgrat tenir moltes semblances en quant a les prestacions per
desocupació i a la forma de negociació salarial, ambdues han tingut efectes
molt diferents als seus mercats laborals.
D'altra banda, els premis Nobel d'economia de l’any
2010, valoren els subsidis a la desocupació de forma negativa. És a dir, a
major subsidi de desocupació menor és el incentiu del treballador a cercar
feina i, en conseqüència, les taxes d'atur són persistentment més altes.
Una mesura alternativa que es proposa és fer que
aquests subsidis siguin progressius. És a dir, en lloc d'oferir una quantitat
fixa al llarg de la durada de la desocupació, aquesta sigui major al principi i
vagi baixant progressivament al llarg de tot el període que duri la prestació.
D'aquesta forma, els aturats tindran més incentius a la recerca d'ocupació.
En el mateix article, Felgueroso
proposa el que ell anomena, les “prestacions òptimes”: elevades al principi, perquè el treballador que acaba de perdre la
feina pugui afrontar les seves obligacions, i amb una reducció progressiva per
incentivar la recerca d’un nou treball.
Ho deixo a la vostra valoració.
Bibliografia
Baylos,
A. (1999). “La intervención normativa del estado en las relaciones laborales
colectivas”.
Fòrums UOC – treballs 2011 de Alicia B.B.
