CANVIS EN EL CONCEPTE D’ECONOMIA I DE GESTIÓ DE LES FINANCES ARREL DEL CORONAVIRUS

El coronavirus i la seva expansió és, sense cap mena de dubte, la notícia que concentra més atenció en tota la ciutadania mundial des dels seus inicis a principis de 2020.

No pretenem esbrinar quin podrà ser l’impacte real d’aquesta pandèmia. A dia d’avui encara falta informació, estadística i el transcórrer del temps per tenir una idea aproximada del que pot arribar a significar. 

Cada país ho està gestionant de la manera que millor ha cregut oportú. Però el confinament (o mesures de contenció), la mobilitat de les persones, la ralentització de la indústria i la por a contagi, entre altres moltes raons, fan que el futur sigui de difícil predicció; alguns diuen que el futur serà en forma de V, una gran patacada del PIB aquest any i una pujada continua al 2021. Jo soc dels que pensa que aquesta V serà més semblant al símbol de Nike que no pas a una V cal·ligràfica i que aquesta pujada sí que començarà al 2021 però continuarà al 2022 i no serà fins aquest any que molts sectors recuperaran la seva economia. 

Penseu que la paralització de la Xina (la mal anomenada fàbrica del món -o potser no tant mal anomenada-) i les mesures restrictives de nombrosos governs per a contenir el contagi d’aquest virus complica l'esperada reactivació de l'activitat en el vell continent. Però, com deia abans, aquest article no parlarà de la futura recuperació, que de ben segur arribarà!

Es vol posar sobre la taula la possibilitat d’una altra economia, una economia més humana, una economia "més moral". 

Vivim en un capitalisme tremendament competitiu on, cada dia, es fomenta un procés de descobriment de noves maneres de satisfer al ciutadà/client i on s’incentiva la recerca de necessitats noves. Tal i com deia el cèlebre economista austríac Joseph A. Schumpeter vivim en un continu procés de destrucció creativa. 

De igual forma, com apunta l’amic, el Dr. Pere Guinjoan, “si volem la millora gradual i continuada de les condicions de vida, hem d’acceptar la necessitat de crisis econòmiques, que, al capdavall, són purgues de les velles maneres de fer les coses, econòmicament mortes pel mateix procés d’innovació que empeny el creixement”.

Però, sense oblidar-nos del capitalisme innovador que ens ha portat fins aquí (no cal ser ingenus), és possible un altra tipus de capitalisme? Després de gairebé dos mesos de confinament, de mesures restrictives, de paralització de bona part de l’economia productiva… haurem aprés quelcom? Aquesta crisis de la Covid19 ens haurà obert els ulls cap a una altre tipus d’economia? 

Jo crec que sí, i els primers canvis es veuran en un curt espai de temps. Tot i ser un fervent defensor de l’economia del bé comú, soc conscient que no es pot passar del res al tot a curt termini. Tot i així, aquests dies estem veient com conceptes com solidaritat, confraternitat, germanor, comprensió … tornen a estar presents, i això és un bon inici. 

Però posem un exemple i baixem a un terreny més proper, què pasa amb el nostre sistema financer?, què pasa amb la banca? Doncs, què tot i el que podem sentir a certs mitjans de comunicació, aquesta vegada han fet un esforç ingent per ajudar realment a les persones. Amb una regulació que canviava setmanalment, han tret endavant moratòries, préstecs ICO, préstecs propis, etc. que són un gra de sorra (un gran gra de sorra) que suposarà que moltes de les petites empreses que estaven abocades a la desaparició, puguin continuar i moltes families obtinguin un petit respir després de veure reduit els seus ingressos a causa de la pandemia. 

Però aquests canvis en el propi sistema financer, que ja van començar tímidament arrel de la crisis del 2008, continuaran. La banca que hem conegut fins ara deixarà d’existir en un espai de temps més curt del que creiem, i la tecnologia (que també) no serà l’únic motor d’aquest canvi. La solidaritat, la transparència, la informació bidireccional, etc. seran conceptes essencials. Tal i com diu José Antonio Calvo, director de Qualitas Management, “fins ara es treballava buscant velocitat i volum, ara cal treballar altres dues V, el valor i la veracitat”.

Per finalitzar, vull parafrasejar el document publicat per la Santa Seu al 2018, Oeconomicae et Pecuniariae Quaestiones (OePQ) en el qual enumerava alguns dels punts essencials en els quals la banca calia que posés tots els seus esforços, punts que tot i ja iniciats veurem com arrel d’aquesta pandèmia, es reforçaran encara més. Per exemple:

• La necessitat de la regulació global de l’activitat financera (punt 21).
• La prevenció de crisis sistèmiques. Regulació i disseminació de la informació. La gestió professional de l’estalvi familiar (punt 22).
• La necessària cura de l’interès de tots els stakeholders (punt 23).
• Etc.
  

Però no ens enganyem, aquest no serà l’únic canvi, perquè entre altres raons nosaltres també haurem de canviar, no només la banca o les grans corporacions, sinó nosaltres mateixos, les nostres decisions de consum i la gestió dels nostres estalvis. 

Hem de passar d’un sistema egocentrista i interessat a un sistema més enfocat cap a la germanor, la harmonia i la subsidiarietat, sense perdre, això sí, el concepte de voluntat de treball i esforç de cadascú de nosaltres, per nosaltres i per als altres.

Reforma de la LLEI de CRÈDITS IMMOBILIARIS

La nova Llei de Crèdits Immobiliaris (a partir d’ara LCCI), busca transparència i una major defensa del consumidor. Es busca augmentar la protecció cap als consumidors, amb diferents noves mesures de cara al propi consumidor, però també amb noves obligacions per el prestatari i inclòs per el notari.
Però, què sabem d’aquesta nova llei?

Primerament hem de tenir clar que, amb excepcions, la nova llei no és retroactiva, és a dir, la LCCI “no serà d’aplicació als contractes subscrits amb anterioritat a la seva entrada en vigor” (Disposició Transitòria Primera).

Per altra banda, perquè al préstec li sigui aplicable la nova llei (amb amplitud de vista), és necessari que a partir d’ara es faci constar en tot contracte de préstec o crèdit personal quina és la seva finalitat i destí, a fi de corroborar quin tipus de protecció es pot brindar al client, si la dissenyada per la nova LCCI o per la Llei 16/2011 de 24 de juny de contractes de crèdit al consum.

Per altra banda, també caldrà resoldre de quin tipus ha de ser l’immoble a adquirir o conservar, ja que si és d’ús residencial o no, serà decisiu per saber quina normativa aplicar.

Però, com tota regla, hi ha excepcions, excepcions que trobem a l’article 2.4 de la llei i les quals podríem enumerar de manera succinta:

a) Préstecs concedits per un ocupador als seus empleats.
b) Concedits sense interessos i sense cap altre tipus de despeses.
c) Concedits en forma de “facilitat de descobert” (per exemple en CCC) i que tinguin que reemborsar-se en el termini d’un mes.
d) Resultat d’un acord assolit davant d’un òrgan jurisdiccional.
e) Relatius al pagament ajornat, sense despeses, d’un deute existent.
f) Hipoteca inversa.

També hem de tenir present les transmissions per subrogació i, en aquest cas, la Disposició Addicional Sexta en la qual ens indica que “les disposicions previstes en aquesta llei seran d’aplicació en els supòsits de subrogació de deutor... i de novació modificativa del contracte del préstec”. I, tot això, tal i com especificàvem al principi d’aquest article, es produirà segons la Disposició Transitòria Primera, número 2, inclòs en relació a “aquells contractes celebrats amb anterioritat si són objecte de novació o subrogació amb posterioritat a la seva entrada en vigor”.

Existeixen més especificacions i particularitats en quant a les subrogacions es refereix, com ara la subrogació de creditor, tractada a la Disposició final tercera de la LCCI que modifica l’article 2 de la Llei 2/1994 de 30 de març, per exemple.

En definitiva, com deien anteriorment, aquesta llei té la clara intenció d’augmentar la protecció cap als consumidors, amb mesures com ara la obligatorietat per les empreses “...de tenir a disposició de les persones prestatàries els formularis de les condicions generals de contractació que utilitzin, conforme a allò establert a l’article 7”.

QUINES COMPETÈNCIES TÉ L'ESTAT EN MATÈRIA DE SEGURETAT SOCIAL?

D’entrada, hem de tenir molt present l’article 149.1 de la Constitució Espanyola, que diu: “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: ..17ª. Legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social, sense perjudici de l’execució dels seus serveis per les comunitats autònomes”. 

Per altra banda, també s’ha de tenir present que de conformitat amb el repartiment de competències entre l'estat i les CCAA que estableix la Constitució, en els articles 148 i 149, a les CCAA se'ls reconeix competències en matèria d'assistència social i sanitat (art.148.1.20 i 21 CE). 

De fet, el que l'article 149.1. 17a. CE permet a les Comunitats Autònomes és l'execució dels serveis de la Seguretat Social, de manera que consenteix el que s'ha vingut denominant “competència d'execució”. 

“... constitueix competència exclusiva i indeclinable de l'Estat tot el relatiu al règim econòmic de la Seguretat Social“ (STC 46/1985, de 26 de març). El que suposa la impossibilitat que les Comunitats Autònomes assumeixin qualsevol tipus de competències, ni de gestió, si més no, pel que fa al règim econòmic de la Seguretat Social. No obstant això, sí podria l'Estat transferir a les Comunitats Autònomes la gestió dels serveis. 

És per això, que s’ha de tenir present que les entitats gestores de la Seguretat Social són, l'Institut Nacional de la Seguretat Social, l'Institut Nacional de Gestió Sanitària (després de les transferències a totes les comunitats autònomes a partir del 2002, l’Institut només gestiona la prestació sanitària de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla), i l'Institut de Majors i Serveis Socials. Al costat d'elles, la Tresoreria General de la Seguretat és el Servei Comú del Sistema, i a més altres organismes com el Servei Estatal Públic d'Ocupació, l'Institut Social de la Marina, i la Gerència d'Informàtica, desenvolupen comeses en el Sistema, la Inspecció de Treball i Seguretat Social, realitza les funcions de control i inspecció. 

En quant al IMSERSO, per exemple, les competències de migracions s’han traspassat a la Secretaria d’Estat d’Immigració i Emigració. La resta de competències han estat transferides a les comunitats Autònomes, així doncs, només té competències a Ceuta i Melilla. 

En concret, les competències de l’antic INSALUD i de l’IMSERSO, són gestionades per la Generalitat a través de l’ICS (Institut Català de la Salut) i del ICASS (Institut Català d’Assistència i Serveis Socials). 

De fet, aquesta distribució de competències entre Estat i Comunitats Autònomes no ha suposat una separació de matèries en bloc, com si de compartiments estancs es tractés, d'exclusiva competència, bé de l'Estat bé de les Comunitats Autònomes, sinó que la Constitució es limita a enunciar les que poden ser assumides pels Estatuts.

DIFERENCIA entre EXCEDÈNCIA VOLUNTÀRIA i EXCEDÈNCIA FORÇOSA

No fa gaire em preguntaven la diferencia entre l’excedència voluntària i la forçosa. Totes dues són causa de suspensió del contracte, però les diferències entre una i altra figura són prou importants i significatives com per ressaltar-les.

Abans de res, per evitar dubtes, podríem definir d’una manera senzilla, la excedència, com aquell període de suspensió laboral per temps indeterminat (tot i que amb una durada màxima) produïda a petició del treballador per poder dedicar-se a altres activitats.

Hi ha tres preguntes bàsiques que ens hem de fer sobre les excedències: 

• Quina és la causa?

L’excedència voluntària, d’acord amb el que preveu 46.2 ET no exigeix cap causa concreta per poder gaudir-la. Només és necessari que el treballador acrediti una antiguitat en l’empresa d’un any i que hagi transcorregut almenys quatre anys des de l’acabament de la última excedència.

L’excedència forçosa procedeix per designació o elecció per a un càrrec públic representatiu o sindical, que impossibiliti l’assistència a la feina (art. 46 ET, apartats 1 i 4). Aquest nomenament pot ser per elecció (votacions) o per designació.  

• Quina és la durada màxima?

L'excedència voluntària no pot tenir una durada inferior a quatre mesos ni superior a cinc anys.

 

La durada de l’excedència forçosa coincidirà amb el període d’exercici del càrrec.  

• Quins són els efectes?

L’excedència voluntària només dona dret al reingrés preferent en cas de vacant d’igual o similar categoria però no comporta el dret a la reserva del lloc de treball.

En canvi la forçosa no només dona dret a la reserva del lloc de treball, sinó també al còmput d’aquest període a efectes d’antiguitat.

Tot i que aquí no hem parlat, existeix un tercer tipus d’excedència, l’excedència per cura de familiars. En aquest tercer tipus podem trobar dos casos bàsics:

- Excedència per cura de fills (màxim de tres anys per cada fill/a i sense distinció si aquest/a és natural, adoptat o acollit).

- Excedència per cura d’un familiar (màxim de dos anys i per a la cura de familiars de fins a segon grau de consanguinitat o afinitat).


Estatut dels Treballadors: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2015/10/24/pdfs/BOE-A-2015-11430-C.pdf

BAIXOS SALARIS i les seves CONSEQÜÈNCIES

No fa gaire va arribar a les meves mans un article de José María Arranz, María Ángeles Davia y Carlos Garcia-Serrano a la revista Ekonomiaz on es presenta evidència internacional sobre desigualtat salarial i el treball de baixos salaris:

http://www.ogasun.ejgv.euskadi.eus/r51-k86aekon/es/k86aEkonomiazWar/ekonomiaz/abrirArticulo?idpubl=83&registro=7

Aquest article em va fer reflexionar sobre la realitat dels baixos salaris i les seves conseqüències.

D’entrada, i tal i com podem llegir a l’article, hem de tenir clar que els baixos salaris es poden considerar una de les principals dimensions de la segmentació del mercat de treball. A part d’una baixa remuneració, podem trobar, per exemple:

·         més temporalitat,

·         major incidència del treball a temps parcial,

·         ocupacions de baixa qualificació,

·         branques productives molt sensibles a les oscil·lacions del cicle econòmic,

·         etc.

Per la mateixa raó, el treball de baixos salaris és un indicador de desigualtat social, tenint en compte que els salaris són la principal font de renda en les llars.

La incidència de l'ocupació de baixos salaris en la Unió Europea és molt variada, podem anar des d’una incidència mínima a països com Suècia o Finlàndia a una incidència màxima a països de l'Est, seguits de Regne Unit i Irlanda i fins i tot alguns centre-europeus (Alemanya, Països Baixos).

D’altra banda, les taxes d’ocupació de baixos salaris són similars a tota la Unió Europea (entorn del 15% de la població assalariada, amb dades del 2010). Ara bé, cal tenir present el mètode de càlcul, ja que, per exemple l'omissió de les empreses de menys de 10 treballadors a Espanya és molt significatiu, ja que un tant per cent elevadíssim d’empreses espanyoles són PIMES, inclòs podríem dir que microempreses, i per tant, amb menys de 10 treballadors.

El risc d'ocupació de baixos salaris difereix entre grups soci-demogràfics i característiques dels llocs.

Tal i com podem llegir en l’article, “malgrat les diferències internacionals en la incidència de l'ocupació de baixos salaris, el perfil del treballador de baixos salaris presenta grans similituds als països  desenvolupats (Llegeix i Sobeck, 2012): l'ocupació de baixos salaris afecta especialment a les dones, els joves, els treballadors amb un baix nivell educatiu i els immigrants o membres de minories ètniques”.

Els salaris baixos estan directament relacionats amb la pobresa degut a la seva relació com a principal font de la renda de les llars. Si els treballadors/consumidors reben salaris cada vegada més baixos, arriba un punt en què el seu poder adquisitiu es veu tan afectat que el seu consum es redueix significativament i l’economia pot entrar en un cercle viciós de baixades salarials, baixades de la demanda de bens i serveis, baixades de preus (deflació), reducció de la inversió i més baixades de la demanda de bens i serveis que per la seva part generen reduccions en la demanda de treball i perjudiquen el mercat de treball.

Per altra banda, per a explicar l’evolució recent de la pobresa laboral, s’ha de tenir present la desigual distribució de la riquesa i de la renda, tant en sentit “vertical” (rendes del treball i rendes del capital) com en sentit “horitzontal” (distribució de recursos entre la població).

En els últims anys els salaris han baixat de manera exponencial, això sense tenir present l’augment de l’atur (sobretot arrel de la crisi). Això significa que existeixen un innombrable numero de llars on cap adult treballa o el que ho fa, rep un baix salari.

En un mercat tant segmentat com l’espanyol, la baixa remuneració i el caràcter temporal de molts llocs de treball fan que la pobresa laboral sigui una realitat cada cop major.

Per reflexionar?

MODELS d'ESTAT del BENESTAR

Últimament s'escolta sovint que l’Estat del Benestar està en perill però, sabem què és l’Estat del Benestar? Sabem si només n’hi ha un tipus o n’hi ha més d’un?

 

Segons Elena Idoate i Valeria Molina en el seu treball “L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística”, l’estat del benestar a Espanya i Catalunya s’identifica amb el model propi dels països del centre i del sud d’Europa, que, a grans trets, es caracteritza per una sèrie de prestacions socials fortament vinculades al treball, com les pensions i l’atur, que coexisteixen amb un conjunt de serveis, finançats mitjançant impostos generals, entre els quals convé destacar els destinats a l’assistència sanitària i l’educació.

 

Però, a tots els països és igual? Hi ha més d’un tipus d’estat del benestar? Sí. Hi ha diferents models, models amb diferències substancials, que en realitat són opcions de polítiques públiques amb tendències més liberals, conservadores, socialdemòcrates o institucionals (Esping-Andersen, 1993).

 

Seguint els criteris d'autors com Titmuss (1981), Esping-Andersen (1993) i Ferrera (1998) i sintetitzant les diferents classificacions realitzades per aquests, podem diferenciar quatre models d'Estat del Benestar: 

 

• Model liberal o anglosaxó.
• Model socialdemòcrata o nòrdic.
• Model conservador o continental.
• Model mediterrani.

 

Quines diferències hi ha entre aquests models?

 

El primer model, l’anglosaxó (Irlanda i Gran Bretanya) creu que la millor solució per ensortir-se de la pobresa és l’ocupació i la gran majoria de les polítiques públiques van en aquest sentit, sent els subsidis, dirigits sobretot a persones amb edat de treballar i no tant a jubilats com en altres models. Confia en els mecanismes del mercat per obtenir recursos i per proveir de prestacions i serveis.

 

El model nòrdic (Dinamarca, Noruega, Islàndia, Holanda ...) és el model que té un nivell més alt de protecció social i un percentatge elevat de les polítiques econòmiques del país van dirigides a la ràpida inserció laboral dels aturats. En aquest model l’estat assumeix la responsabilitat d’aconseguir la plena ocupació i la de garantir el manteniment dels ingressos, així com moltes funcions que anteriorment assumia la família.

 

El model continental o conservador (Àustria, França, Alemanya ...) està basat en el principi de “seguretat”. La major proporció de les despeses efectuades van destinades a les pensions, i les polítiques actives passen a tenir un paper secundari. L’estat juga un paper subsidiari respecte a d’altres institucions (sindicats, esglésies, ass. professionals) i la família té un paper molt important.

 

Finalment, el model mediterrani (Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal) és un model caracteritzat per les seves polítiques passives; la gran majoria de les despeses van destinades a cobrir pensions. Ara bé, en referència al mercat de treball és l’únic model que destina una gran part dels seus esforços a elaborar determinades mesures de protecció del treball; tot i que també existeix una gran distinció entre el sector contributiu (prestacions i serveis de “més nivell”) i el no contributiu (ciutadans en situació precària i de tipus submergit).

 

En quant al model espanyol, pensem que venim d’un model welfarista (1) i anem cap a un wolkfarista i això, és definitori. Dit d’altra manera, i tal i com podem llegir en el treball de Gorka Moreno de la Universitat del País Valencia, “La reformulación del Estado del bienestar: el workfare, las políticas activas de empleo y las rentas mínimas” d'un model basat en els drets de ciutadania (welfare) es passa a un altre (workfare) en el qual, al costat dels drets, apareixen estretament lligades certes obligacions, com per exemple el fet de tenir una ocupació.

 

Utilitzant l’esquema que publica al seu blog (http://estatdelbenestar.blogspot.com.es/) el sr. Javier Lara, podem desglossar l’estat del benestar a Espanya de la següent manera:

 

 

D’altra banda, també hem de tenir present que en els últims temps, el paper regulador de l’Estat tendeix a disminuir, deixant “espai lliure” a reformes pactades entre agents socials, col·lectius empresarials, etc., com així es desprèn de les últimes reformes laborals. Tot i així, les polítiques socials (sigui el govern del color que sigui), enteses com aquelles polítiques que tenen com a finalitat la reducció de les desigualtats i la redistribució dels recursos, serveis i oportunitats entre la ciutadania són imprescindibles. Pensem que, tal i com diu Thomas Piketty en el seu llibre “L’economia de les desigualtats”: “la desigualtat real dels ingressos del treball va augmentar en tots els països occidentals des dels anys 70”.

Una vegada resumit els quatre models, podrem comparar els trets diferencials de tots ells, però això serà matèria d’un altre article.

---

(1) “La noció actual d'estat del benestar correspon al terme anglès welfare state (del qual és traducció literal) i respon al fet que les seves funcions es deixen de limitar a la seguretat i la defensa de la propietat privada i s'amplien a l'oferta d'infraestructures i a l'oferta d'uns serveis públics que inclouen els serveis socials a la recerca del benestar dels seus ciutadans”.

 

LA NOVA CONCEPCIÓ DEL TREBALL BASADA EN EL TELETREBALL

La nova concepció de treball basada en el teletreball és possible gràcies a les millores continues de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Altres factors que han intervingut en aquesta evolució és la societat, l’economia, els individus, les empreses i el treball, principalment. 

L'estructura tradicional de les societats desenvolupades imposa la obligació de la presència dels treballadors en el lloc de treball en horaris rígids. Això suposa alts costos financers, d’infraestructures, energètics, medi ambient i molta pressió psicològica. 

Així mateix, la societat exigeix cada cop més a les empreses un compromís social (responsabilitat social corporativa) i horaris més flexibles per a poder compaginar la vida personal i millorar la qualitat de vida de les persones. 

La globalització i el conseqüent increment de la competència en els sectors laborals, comercials i financers produeix la necessitat a les empreses d’accedir a un entorn més global i divers. 

El teletreball cobreix totes aquestes necessitats. Els seus valors són l’eficiència, l’orientació a resultats, la conciliació de vida laboral i familiar, el desenvolupament sostenible i les TIC. És la nova visió de futur de les empreses.

Aporta un gran nombre d’ avantatges per les empreses, els treballadors i la societat com és la conciliació de la vida laboral i familiar, millora de la salut i el benestar, reducció d’emissió de gasos d’efecte hivernacle i altres gasos contaminants, contribueix a millorar la mobilitat en les grans ciutats, genera equips de treball més amplis i potents sense barreres geogràfiques, fomenta la diversitat i la integració laboral de col·lectius d’exclusió social com els discapacitats, entre d’ altres. 

Els inconvenients més significatius són aïllament social, individualisme, dificultat de treball en equip, desvinculació de les empreses, possible desaparició dels límits entre la vida priva i la professional, cost inicial elevat dels equips de treball, entre d’ altres.

UNA EMPRESA TIC TÉ MÉS GARANTIES D'ÈXIT QUE UNA EMPRESA TRADICIONAL?

En l’anterior article comentava la importància de la emprenedoria i aquesta com a factor determinant en la recuperació de l’economia. Arrel d’això, i atenent el context actual, caldria qüestionar si una empresa TIC té més garanties d’èxit que una empresa tradicional (tenint present també que no tothom té les capacitats o els coneixements per dur-ho a terme).

Sense entrar a detallar estadístiques, es pot dir un: rotundament fals!!

És evident que el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i telecomunicacions, fa que aquests mercats hagin crescut de manera exponencial. En el món actual, l’eina amb més influència en el mercat i més significativa a nivell empresarial és internet.

D’altra banda, també és cert que Kofi Annan, secretari general de la ONU de 1997 a 2006 va dir “les tecnologies de la informació i la comunicació no són cap panacea ni fórmula màgica, però poden millorar la vida de tots els habitants del planeta. Es disposa d'eines per arribar als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, d'instruments que faran avançar la causa de la llibertat i la democràcia i dels mitjans necessaris per propagar els coneixements i facilitar la comprensió mútua”.

Ara bé, també està clar que darrere de cada idea, iniciativa o projecte empresarial hi ha persones que aporten no només talent i creativitat sinó també capacitat i esforç; i, sobretot, les noves iniciatives empresarials han de disposar d'algun component innovador que els permeti diferenciar-se dels competidors, TIC o no TIC. 

En definitiva, tot i que les TIC permeten trobar noves o millorades activitats a un cost més reduït (un dels leit motiv d’un empresari), la realitat és que, tal i com podem llegir en l’estudi realitzat per AJE sobre els factors que contribueixen al èxit empresarial (http://www.ajeimpulsa.es/documentos/banco_recursos/recurso_13.pdf), allò realment important és la transmissió de valors en una empresa així com la capacitat per transmetre confiança en el projecte als col·laboradors, clients, proveïdors, socis, i altres parts interessades per part de l'empresari.

En resum, l’èxit d’una empresa no es mesura en funció del tipus de sector al qual pertany, o sigui, tradicional (comerç, despatx d’advocats, industria ...) o TIC. L’èxit dependrà de molts altres factors interns i externs començant per la pròpia viabilitat del projecte.

 

 

L'EMPRENEDORIA NECESSÀRIA

En els darrers anys es parla molt de l’emprenedoria com un factor determinant per a la recuperació econòmica i fins i tot com un element que tots hem d’incorporar en les nostres activitats professionals i socials.

Certament, la situació econòmica actual en la que es troba el nostre país no dóna gaires esperances a les persones que actualment estan a l’atur. No ens podem refiar que les empreses “de tota la vida” creïn llocs de treball suficients per sortir de la crisi; s’ha de generar nova activitat econòmica que alhora creï nous llocs de treball, i emfatitzo la paraula nou. Les noves empreses seran més innovadores, flexibles i personalistes; i això serà un punt positiu de cara a un futur ple de necessitats noves i canviants, futur al que es podran adaptar amb major facilitat i per ende créixer, expandir-se i crear nous llocs de treball.

A més a més, aquestes noves empreses tendiran a estar més arrelades al territori que no pas les grans empreses i els llocs de treball creats tindran més probabilitats de consolidar-se existint un menor risc de deslocalització.

És per aquest motiu, entre altres, que la política considera imprescindible impulsar l’emprenedoria (l’exemple proper el tenim en la creació de la Oficina d’Atenció a l’Empresa per l’Ajuntament de Barcelona  - http://empresa.barcelonactiva.cat/empresa/cat/index.jsp), ja que només la creació de noves empreses permetrà generar la suficient activitat econòmica i els suficients nous llocs de treball que ens permetran albirar un horitzó millor.

I no només les noves empreses podran crear nous llocs de treball més estables i coherents amb la realitat actual, sinó que, tal i com diu el professor de la Universitat de Girona, Joan Solé, “la complexitat dels nous productes o iniciatives empresarials només poden ser viables en un context d’interacció amb altres actors que formen part de la xarxa de relacions socials dels impulsors d’iniciatives”; i això fa que poc a poc les noves empreses cridin a altres que es crearan al seu voltant, generant necessitats mútues.

Ara bé, també és cert que el tant per cent d’emprenedors que creen la seva empresa al descobrir una oportunitat de negoci (opció ideal!) és un percentatge molt relatiu. De fet, la creació de noves empreses en realitat respon més a una autoocupació, entenent que trobar feina en una empresa ja creada cada cop és més difícil, més que no pas la intenció de crear una empresa amb potencial de creixement.

Aquesta autoocupació crea llocs de treball, però són efímers i transitoris. Tal i com podem llegir en la pròpia web de la Generalitat de Catalunya (http://jovecat.gencat.cat/ca/), “engegar un projecte empresarial i fer-lo rutllar és un procés complex en què cal tenir en compte molts aspectes: el teu caràcter i les teves habilitats, la viabilitat de la idea, la forma jurídica més adequada per a dur-la a terme, els tràmits que cal fer, les despeses inicials, les fonts de finançament a l'abast ...” i això no ho tenen clar la majoria dels emprenedors.

Un emprenedor no només ha de ser constant, innovador i pacient, sinó que també ha de tenir una confiança en sí mateix fora de tot dubte, factors que no sempre es presenten. Aleshores perquè ho fem llavors? Oportunitat? Necessitat? Desgraciadament és per necessitat, i no cal ser un gran economista o estadístic per veure que durant l’etapa de crisi en la que ens trobem (a l’igual que en altres ocasions) el nombre de persones que busquen una sortida a la seva situació d'atur a través de l'autoocupació augmenta; en canvi, en etapes d'expansió o creixement econòmic en què la taxa d'atur disminueix, el percentatge de treballadors per compte pròpia, els emprenedors, també es redueix. Ens equivoquem? Crec que sí, l’emprenedoria és necessària.

Formes de calcular el PIB

La passada setmana llegia un article ⁽¹⁾ del periodista Javier Olaberri titulat "El PIB i el ojo del buen cubero" en el qual explicava, segons la seva opinió, que la sensació de falta de fiabilitat en les estadístiques s’accentuava quan sobre un mateix fenomen es pronuncien dos o més entitats públiques diferents i posava com a exemple -entre altres- el càlcul del PIB.

Podria estar més o menys d’acord (desgraciadament ho estic), però en aquest cas concret vaig recordar que a la universitat vaig estudiar diferents maneres de calcular el PIB (Producte Interior Brut) que és la mesura del valor de tots els béns i serveis finals produïts en un país en un període de temps, amb independència dels factors productius.

Però, perquè hi ha més d'una fórmula per calcular-ho? Depèn del que busquis:

• El PIB com a suma de tots els béns i serveis que produeix un país.

PIB = C + I + X – M

on C és el consum final nacional, I és la inversió, X el volum monetari de les exportacions i M el volum d'importacions.

• Si estem interessats a distingir entre consum i inversió privades i despesa pública (G), modificarem la fórmula.

PIB = C + I + G + X – M

• També podem calcular-ho seguint el mètode de la distribució o del ingrés:

Aquest mètode suma els ingressos de tots els factors que contribueixen al procés productiu.

PIB = salaris + rendes + interessos + beneficis + amortitzacions + (imposats – subsidis)

• Existeix una altra manera de calcular el PIB basant-se en el mètode de l'oferta o del valor agregat on el PIB es quantifica a través de l'aportació neta de cada sector de l'economia.

PIB = VA empreses + (Tu – Sub)

on VA és la suma del valor afegit de la producció de cada empresa i (Tu – Sub) els impostos nets sobre la producció i importació.

Com podem observar, depèn del que busquem.

 

(1) http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/11/01/paisvasco/1383334020_468460.html

DIFERÈNCIA ENTRE DADA, INFORMACIÓ I CONEIXEMENT

Tal i com diu el sociòleg Manuel Castells, un dels principals motors impulsors de la nostra entrada en la societat del coneixement és l’actual capacitat de l’home per a estar informat; o dit d’altra manera, en la societat del coneixement, la informació és un dels principals recursos de les organitzacions, ja que la correcta gestió del coneixement té una repercussió directa en la competitivitat de les empreses.

L’objectiu principal és que tot el coneixement que hi ha en una organització pugui ser utilitzat per qui el necessiti per tal d’actuar de manera adequada en cada moment. Per generar i compartir coneixement és essencial una bona gestió de la informació, però cal no confondre aquests dos conceptes. La informació és un recull de dades (documents), que els sistemes d’informació actuals han permès que es puguin gestionar de manera adequada a les necessitats de les organitzacions. El coneixement, per contra, és més difícil de gestionar que la informació, perquè implica les persones (habilitats, experiència, cultura, contactes, etc.).

Concretant, un dada és un conjunt discret de factors objectius sobre un fet real, o sigui, un simple registre de transaccions i fets que s’emmagatzemen mitjançant les noves tecnologies. La reunificació i estructuració de les dades ens donarà la posterior informació; informació que és vista com un missatge donat en algun tipus de format (audible o visible) a un receptor. Finalment, para Davenport i Prusak (1999), el coneixement és una barreja d’experiència, valors, informació i “saber fer”, que entre altres coses, és útil per l’acció.

Resumint, podríem dir que el coneixement és deriva de la informació, i la informació es deriva de les dades.

Font: BE2 (2010) - Els formats i els suports de la informació

O dit d’altra manera, per a que la informació es converteixi en coneixement, les persones han de fer pràcticament tota la feina. Aquesta transformació es produeix gràcies  a la comparació, les conseqüències, les connexions, i la conversació.

Finalment, destacar a Thomas A. Stewart, que va ser un dels capdavanters de construir les bases del “capital intel·lectual”, i ho va fer d'una manera molt pedagògica. Stewart explica que quan diem que la temperatura d'una habitació és de 21 graus centígrads, estem facilitant una dada. Si hi afegim que aquesta temperatura és molt alta respecte a l'època de l'any en què estem, la dada s'ha transformat en informació; contextualitzem la dada. Si, a partir d'aquesta informació, pensem que l'escalfament global és un dels grans problemes actuals, hem passat de la informació al coneixement. Afegir, finalment, que en tot el món es parla del temps atmosfèric però que ningú no fa res per controlar-lo, entraria en el terreny de la saviesa. Dada, informació, coneixement i saviesa és la cadena del valor.¹
 

¹(http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/18-economia/552373-el-capital-intelmlectual.html?tmpl=component&print=1&page=).

DIFERENTS ESTRUCTURES DE MERCAT

Si busquem la definició d’estructura de mercat, en podem trobar varies, però totes en un mateix sentit. Posaré dos exemples:

·         Característiques d'un mercat que influeix sobre el comportament i els resultats de les empreses que operen al mercat.

http://www.hispanosnet.com/diccionarios_online/...

 

·         Conjunt de característiques que defineixen la situació d'un mercat influint en el comportament i en els resultats de les societats que operen en el mateix.

http://portal.lacaixa.es/docs/diccionario/e_es.html

Per fer-ho més entenedor, podríem resumir les principals característiques de les diferents estructures de mercat:

La competència perfecta expressa l’existència d’un mercat en el que cap empresa (o consumidor individual) té el poder d’influir en el preu de mercat; o dit d’altre forma, és l’estructura de mercat que es caracteritza per l’existència d’una gran varietat i nombre d’oferents i demandants, de tal forma que no poden imposar cap restricció sobre el preu o les quantitats intercanviades de producte, existint una mobilitat total de recursos i una informació completa.

En realitat no existeixen els mercats de competència perfecte, ara bé s’apropen bastant els següents exemples:

1. Llotges de peix.
2. Borses o Mercats de Valors.

Per la existència d’un mercat de competència perfecte haurien de conviure les següents característiques:

1)    Existència d’un elevat numero d’oferents i demandants.

2)    Homogeneïtat del producte.

3)    Transparència del mercat.

4)    Llibertat d’entrada i sortida d’empreses.

Com es pot observar en els “mercats reals”, una o més característiques sempre fallen.

La competència monopolística, segons Gregory Mankiw, és una estructura de mercat en la qual moltes empreses venen productes similars però no idèntics.

Les característiques essencials de la competència monopolística són:

1)    Existència de molts venedors.

2)    Diferenciació en el producte (sense ser un substitut perfecte).

3)    Diferenciació en els preus.

4)    Els compradors (molts) perceben la diferencia en el preu.

5)    Existeixen activitats de mercadotècnia (intent d’influenciar en el consumidor).

Els exemples més representatius de la competència monopolística serien:

1. Botigues de barri (supermercats, forns de pa, etc) que tenen la mateixa (o semblant) oferta que altres botigues però diferent ubicació i tracte amb el públic.
2. Benzineres: mateix producte però diferents serveis addicionals (botiga interior, rentat de cotxes ...).
3. Gairebé tots els productes que compren als mercats i supermercats (pasta de dents, llet, sucre ...)

L’Oligopoli és una estructura de mercat caracteritzada per la presència d’un nombre reduït d’empreses en les quals la característica principal és la interdependència estratègica entre aquestes; és a dir, al haver-hi pocs oferents i productes idèntics o substituts perfectes les empreses d’un oligopoli competeixen entre elles i estaran interessades en produir/servir la quantitat exacta que els faci obtenir el major benefici.

L’exemple més rellevant d’oligopoli al nostre país és la televisió, o millor dit, els canals de televisió; o el mercat de la telefonia (fins fa pocs anys monopoli de Telefònica).

Tot i que a dia d’avui, arrel de la crisi financera, podríem atrevir-nos a dir, sense por a equivocar-nos que el sector bancari esta anant en aquesta direcció: una concentració financera a l’entorn de l’oligopoli format pel Banc de Santander, BBVA i Caixabank.

El Monopoli és un mercat en el que un únic venedor s’enfronta a multitud de compradors; o sigui, és un mercat en el que una empresa és l’única que ofereix un producte homogeni (que no té substituts) i que té un nombre elevat de demandants.

El monopoli pur (una única empresa) és molt complicat de trobar en l’actualitat en els països desenvolupats (per no dir impossible).